Fauna i Flora

Aquell home de mans rugoses, de jaqueta de pana i de sabates de llaurador retirat, va cridar la meua atenció. Sovint entre els diversos personatges del metro, hem trobe amb iaios, persones majors d’uns setanta o huitanta anys que venen de València, en direcció a Rafelbunyol – és a dir, cap a l’horta Nord. Imagine que venen de passejar, de veure a algun familiar que viu a la capital i que ja no pot anar fins al poble, o simplement per voltejar per aquells barris que abans van ser joves, que fa anys visitaven de nit amb la seua parella, mentre es deien que s’estimaven i s’agafaven de la mà. Té una mirada de camp, una mirada d’horta, de cebes i encissams; que s’uneix amb l’accent d’un valencià exagerat, que –desgraciadament- els joves d’avui en dia l’hem anat perdent a causa de la castellanització i l’estandardització, fruit de la proximitat de la ciutat.

El metro és un encontre, una trobada de personatges d’allò més curiosos. Podem trobar dones majors que s’ajunten en grups de 4 o 5 per xafardejar de la gent qeu coneixen – i em recorden a la meua germana de 17 anys i a les seues amigues – o dones totes plenes d’or, acompanyades dels seues marits, fornits i ben vestits, demostrant així – o intentar fent de notar- la seua capacitat – o la seua desitjada capacitat – econòmica.

Supose què el que més em crida l’atenció són les persones grans, però adults i xiquets, formen part de tota una fauna bastant golosa. Famílies que els diumenges van a passejar amb els seus fills, als Vivers o a la zona de l’Albereda, per ensenyar-los la valència d’un diumenge de matí, de museus i parcs, i de teatres infantils en la Beneficència. Guiris a l’estiu, o estudiants Erasmus, amb tota la pinta d’estrangers amb les seues maletotes. Maletotes que envaeixen els diumenges cap a les 10 de la nit la parada de Xàtiva, on pugen tot un grup de joves, que es baixaran amuntegats i de manera corredissa entre Benimaclet i Facultats, barris emblemàtiques per les seues festes dels dijous i també, és clar, per ser lloc de residència de la majoria dels estudiants universitaris.

I és que al metro es creuen persones de tot tipus, des de menuts fins a grans, de barbuts i pelats, de progres i pijos. I davant de tot aquest espectacle, a mi em naix una tendència malaltissa – que em fa sospitar de la meua salut mental – que és la d’encasellar a cadascuna d’aquestes persones, inventar històries a través dels seus ulls i les seues mans, pel que em conta la seua roba. Ara mateixa em trobe acompanyada d’una jove de vint anys, de pantalons amples i botes de muntanya, amb pèl curt i samarreta de colors: una hippie de la muntanya, d’aquestes a les que els agrada l’escalada i els esports de risc combinats amb cantautors de guitarra i boina. Per altra banda, aquella dona que cansada del treball s’adorm recolzada al seu seient, esperant arribar a casa i seure’s tranquil·la davant la televisió, per descansar d’un dia tan dur. I de vegades em pregunte, quin personatge seré jo..

Sílvia.