Amanèixer

No estic acostumada a veure pel·lícules mudes, però les poques que he vist m’han arribat ben en dins. I és que als joves d’avui en dia ens pot semblar una tonteria pensar en veure cinema mut, interessar-se per aquestes coses antigues i passades de moda. Açò dels gestos i les exageracions, si ara per ara tenim les paraules i el so per a comunicar-nos i podem gaudir de bons equips amb una sonoritat i un nivell de so excel·lent, per a que volem comunicar-se sense utilitzar la veu?

Però tot i així, crec que no s’ha d’oblidar la riquesa d’altres formes de comunicar o d’explicar històries, com poden ser els gestos, el propi cos, i totes les seues possibles formes, com les expressions més insospitades que estremiran a l’espectador i a l’espectadora. Des de fa molts anys que s’utilitzen aquestes tècniques d’expressió i és que no ens podem limitar a la paraula, em d’explotar les nostres possibilitats a fons i tractar de fixar-nos en els detalls més ínfims de la vida diària, les mirades que puguem rebre d’una persona que demana pel carrer o d’una persona que ens estima, la suavitat o la duresa d’una carícia, o fins i tot les expressions de cada una de les parts de qualsevol cara, dels llavis, dels pòmuls, les celles, etc.

Qui no sap el que li passa a la seua millor amiga només mirant-la als ulls? Qui no sap si sa mare està cansada o si ha tingut un mal dia? Qui no sap si la seua parella està nerviosa o estressada? Només veure’ls entrar per la porta de casa o en el bar en el que haveu quedat, de seguida se’ls nota com es troben. Perquè de vegades no cal cap paraula per a expressar l’estat d’ànim de les persones, o allò que ens vulguen dir.

Amaneixer és una història d’amor, contada amb totes aquestes ferramentes. Contada amb la mirada, amb l’exageració de les accions per poder entendre el fil de la narració sense necessitat de les paraules o amb les mínimes possibles, en forma de cartells. Tot un repte per a qualsevol narrador o narradora que no puga llegir en un paper allò que vol dir, o d’un actor o actriu a qui no se li escoltarà, encara que cride ben fort.

Històries d’amor i desamor, d’amants i banyes, de bogeries, romanços i ciutats meravelloses hi ha moltíssimes, però no cap que ens ho conte d’aquesta manera, tan senzilla i tan sincera al mateix temps.

Sílvia.