Mai havia pensat que buscar pis em resultaria una experiència tan complicada. A València he vist milers de cartells anunciant l'alquiler de pisos, però no pensí que buscar on dormir seria com un càsting on havies de competir pel millor pis: el més barato, el més cèntric i el més bonic. Una combinació impossible.
El diàleg es repetia a totes les trucades "Ciao! Siamo un studente e una studentessa Erasmus. Chiamavamos per la càmera doppia, é ancora libera? Possiamo vederla? Rimangamos per 6 mesi é un problema? Ok, ci vediamo! Ciao!" Si oblidaves dir algun d'aquestos detalls ja et podies oblidar del pis. "Erasmus no. Solo per ragazze. Solo per un anni. "
Després del càsting, de mostrarte la casa i de mirar-te de dalt a baix. S'apuntaven el teu número, això si hi havia sort, i començaven les fràses cèlebres com: Ja ti chiamo, ci vediamo, parliamo... Però mai arribaven a tocar-te, si no que començava la segona part: la pressió.
Havies de ser intel·ligent i tindre varies cases mirades, de no fa molts dies però tampoc de fa molt pocs. Ells voldríen temps per a poder veure més compradors, però tu no tenies temps i havies d'actuar. En el nostre cas, sabíem que teniem dues cases: A i B. La casa A era cèntrica i bonica, però la casa B tampoc estava malament. Les dos estaven bé de preu i als dos ens agradaven.
Intentes fer pressió per un costat i per l'altre i quan sembla que ja tens pis... Estàs altre cop com al principi, arrancant cartells de Via Zamboni perquè cap dels dos ha dit que si! Un no t'agafa el telèfon, passa de tu, i l'altre t'explica que necessita temps i que encara vol veure a més gent, que d'ací uns quants dies et tocarà per saber si encara t'interessa.
Tornarem a començar i no se quin bon colp de sort vam tindre, que trobarem la casa que estavem buscant.
Bologna, Via Zamboni.
