A qui no li ha passat alguna vegada que de manera inesperada, per causes diverses i confoses, els teus plans s’han vist esquinçats i totalment substituïts per altres, completament diferents a allò que t’havies plantejat.
En aquest relat de Rafa Gomar, m’he vist reflexada moltíssimes voltes. La última, l’altre dia que vaig anar al teatre amb el meu company, tots dos ben il·lusionats. Jo tenia moltes ganes d’anar perquè ja feia molt de temps que no anava, però quan vam anar a la taquilla i vam demanar les entrades, ens vam quedar en dos pams de nas. Vam tindre que arreglar la vesprada d’un altra manera i acabarem amb tota la colla per Benimaclet, sopant a un falafel amb una cervesa i tot el bon gust del món., tot i haver patit després de la decepció de que no quedaren entrades, una d’aquestes rabietes en que t’amoïnes amb tothom, de les que acostumem a tindre les persones en aquestos casos.
Vesprades perfectes de cinema i roses s’han vist truncades nombroses vegades pel destí, en vesprades de bars i tapes o quedades amb amics de visita inesperada; com també matins de relax i lectura que han estat substituïts per passejos en bici o escapades a la muntanya. I front a aquestos canvis, normalment bruscos, ix del teu interior una mala llet rebossant, que pagaràs amb alguna persona del teu entorn que no tinga res a veure amb aquest canvi. Clar, de vegades no saps que fer i et surt el dubte d’on ho passaràs millor i comença la bogeria i la histèria, fins el punt de que se’t comença a unflar la vena del coll i comences a cridar a uns i altres.
Però també m’ha vingut a la memòria com s’enfadava la meua germana quan era més menuda, si no fèiem el que ella volia o si volíem anar a algun lloc que ella creiera que no li agradaria, però en el que no havia posat un peu en la seua curta vida. Muntava unes gresques impressionants, de crits i plors per tota la casa. Fins que es posava dins del cotxe tota cabrejada, arribàvem al lloc i de sobte, ja se li havia passat tot. S’ho passava d’allò més bé, però la qüestió era fer el numeret i protestar i protestar sense arguments, muntar-la ben grossa i cridar un poc la nostra atenció.
Normalment, després d’aquelles activitats inesperades i aquells llocs insospitats, es moria de ganes de tornar-hi i ens explicava una i altra vegada com de bé s’ho havia passat. Igual que jo o el protagonista d’aquesta història, que tot i haver-se estressat tantíssim pensat en què faria aquella vesprada o aquella nit, ens decidim per l’activitat sorpresa i a l’acabar ens deixava, un bon sabor de boca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada