Vivim oprimits. Entre les nostres pròpies reixes. El temps és el nostre més important carceller. Agafats sempre per dues manilles invisibles que no ens deixen caminar lliures, volar lliures, créixer lliures; en definitiva, viure lliures. Si companyes, “lliures” paraula ara etimològicament venuda als centres comercials.

Decideixen per nosaltres utilitzant mecanismes que difícilment podem controlar. Els nostres sentiments més vertaders i poderosos utilitzats per a empresonar-nos, per a mantenir-nos controlats, per a sotmetre’ns als seus interessos.

El capitalisme s’entén com una ombra que ens persegueix i que trobem a tot arreu, que ens assetja a la nit, ens vigila per telèfon, per televisió. Que encén i apaga el llum i que talla o deixa córrer l’aigua segons els nostres ingressos.

Nombres i més nombres en la memòria d’un ordinador. Malsons de dictadura amagades sota els productes més innovadors, carnets d’identitat, targetes bancàries, telèfons mòbils, càmeres de seguretat i els nostres policies interiors.

Estrés i antidepressius són, hui en dia, paraules que esmorzem, dinem i sopem. Que engolim en forma de drogues mèdiques.

Treballa, estudia, esmenat, afanyat, corre, compra, ven, prega, beu, sofreix, fuetejat...


Estrambòtikahxc