Fauna i Flora

Aquell home de mans rugoses, de jaqueta de pana i de sabates de llaurador retirat, va cridar la meua atenció. Sovint entre els diversos personatges del metro, hem trobe amb iaios, persones majors d’uns setanta o huitanta anys que venen de València, en direcció a Rafelbunyol – és a dir, cap a l’horta Nord. Imagine que venen de passejar, de veure a algun familiar que viu a la capital i que ja no pot anar fins al poble, o simplement per voltejar per aquells barris que abans van ser joves, que fa anys visitaven de nit amb la seua parella, mentre es deien que s’estimaven i s’agafaven de la mà. Té una mirada de camp, una mirada d’horta, de cebes i encissams; que s’uneix amb l’accent d’un valencià exagerat, que –desgraciadament- els joves d’avui en dia l’hem anat perdent a causa de la castellanització i l’estandardització, fruit de la proximitat de la ciutat.

El metro és un encontre, una trobada de personatges d’allò més curiosos. Podem trobar dones majors que s’ajunten en grups de 4 o 5 per xafardejar de la gent qeu coneixen – i em recorden a la meua germana de 17 anys i a les seues amigues – o dones totes plenes d’or, acompanyades dels seues marits, fornits i ben vestits, demostrant així – o intentar fent de notar- la seua capacitat – o la seua desitjada capacitat – econòmica.

Supose què el que més em crida l’atenció són les persones grans, però adults i xiquets, formen part de tota una fauna bastant golosa. Famílies que els diumenges van a passejar amb els seus fills, als Vivers o a la zona de l’Albereda, per ensenyar-los la valència d’un diumenge de matí, de museus i parcs, i de teatres infantils en la Beneficència. Guiris a l’estiu, o estudiants Erasmus, amb tota la pinta d’estrangers amb les seues maletotes. Maletotes que envaeixen els diumenges cap a les 10 de la nit la parada de Xàtiva, on pugen tot un grup de joves, que es baixaran amuntegats i de manera corredissa entre Benimaclet i Facultats, barris emblemàtiques per les seues festes dels dijous i també, és clar, per ser lloc de residència de la majoria dels estudiants universitaris.

I és que al metro es creuen persones de tot tipus, des de menuts fins a grans, de barbuts i pelats, de progres i pijos. I davant de tot aquest espectacle, a mi em naix una tendència malaltissa – que em fa sospitar de la meua salut mental – que és la d’encasellar a cadascuna d’aquestes persones, inventar històries a través dels seus ulls i les seues mans, pel que em conta la seua roba. Ara mateixa em trobe acompanyada d’una jove de vint anys, de pantalons amples i botes de muntanya, amb pèl curt i samarreta de colors: una hippie de la muntanya, d’aquestes a les que els agrada l’escalada i els esports de risc combinats amb cantautors de guitarra i boina. Per altra banda, aquella dona que cansada del treball s’adorm recolzada al seu seient, esperant arribar a casa i seure’s tranquil·la davant la televisió, per descansar d’un dia tan dur. I de vegades em pregunte, quin personatge seré jo..

Sílvia.

UNFORGIVEN

No m’agraden les històries de l’Oest, no m’agraden els Westerns. Sóc de les que els diumenges després de dinar s’assentava al costat de la seua iaia i es dormia, o es posava a llegir un llibre, o jugava a les nines mentre ella veia la pel·lícula de canal 9. També és cert que aquesta pel·lícula la vaig poder suportar, no és tan antiga com les que veia la meua iaia i tot i ser una història de l’Oest, amb vaquers i prostitutes, cavalls i bars, no m’ha resultat tant avorrida, ja que no és la típica.

Se’ns narra la història de William Munny, un assassí sense pietat, algú que podia arribar a ser la persona més cruel del món, sense tindre pudors de matar tant a xiquets, com a dones o en general a persones innocents. Així coneix a la que després serà la seua dona i per ella deixa tota aquesta vida de borratxo, assassí i vàndal. Gràcies a l’estima d’una persona, a l’amor vertader, ell aconsegueix refer la seua vida, tindre una casa, una família, fills, camps, etc. Però el seu destí es veu truncat per la mala sort i el fa altra vegada un desgraciat. Es troba amb moltes dificultats per a poder tirar endavant amb els seus fills, la seua dona ha mort fa un temps ençà i no sap com mantindre al que li queda de família. Així doncs, entre la confusió i les ganes de refer la seua vida es veu cap ficat altra vegada a una matança, a una persecució de dos vaquers maleïts que han fet mal a una prostituta d’un poble, fent-li talls per la cara i el cos.

A partir de que decideix anar en busca d’aquestos malfeiners, se’ns mostra com l’home nou que és, intenta deixar veure que ja no és la mateixa persona d’abans, que ha canviat i es penedeix de tot allò que va fer al passat. A causa de la mort de la seua dona encara està molt dolgut i front a l’home violent i sense pietat d’abans se’ns mostra com un home dèbil, com una persona de bon cor que no val per a la feina de vaquer -no sap ni muntar a cavall- i que no sap defensar-se de gent com Little Bill. Però necessita els diners per començar de nou i arrel de la mort del seu soci, es transforma de nou en aquell assassí sense miraments, en aquell boig alcohòlic que tant odia, però que per a venjar al seu amic haurà de tornar a ser. Així doncs acaba aquest film, amb una batalla de u contra tots, on aniquila a tots aquells que van tindre alguna cosa a veure amb la mort del seu amic. I amb els diners d’aquesta aventura, William Munny, començarà una vida nova amb els seus fills.

El que més em crida l’atenció és com el director juga amb la doble personalitat de William Munny, és a dir, una persona que ha sigut tan malvada, tan maleïdament cruel amb els demés de sobte és un granger no molt ric, que no tasta l’alcohol, que li porta flors a la seua difunta dona i que vol donar-los una vida digna als seus fills. En el transcurs de la història te’l mostra de la mateixa manera, no el veus capaç d’haver fet tot allò que diuen que va fer ni el pots comparar amb malvats com Little Biil o Bob l’Anglès. Però en venjança de l’assassinat del seu soci, per la gent d’aquell poble fa ressorgir l’odi i així a aquell home odiós reflectit als ulls de Munny. Acaba retornant per una nit aquell capaç de matar a qui se li pose en el seu camí, creant la por i atemorint a la gent allà per on li vingui de gust passar. Una història de dues cares, que juga amb els sentiments del protagonista i les seues reaccions front a l’amor, a l’odi i a la venjança.

Sílvia.

Antonia

Aquesta pel·lícula intenta explicar d’una manera preciosa el naixement, les relacions entre les persones, l’amor, el sexe, el masclisme, la reproducció, la sexualitat, la malaltia i la fi de la vida.
Allò que més m’ha pogut cridar l’atenció d’aquest film és la manera de narrar la història, qui la narrava i la peculiaritat dels protagonistes,a més de la pròpia trama que ens intenta mostrar l’evolució de diverses generacions de persones dins d’un mateix context, amb diferents problemes dins de la seua vida, diferents aspiracions i somnis, així com diferents maneres de veure i viure la seua pròpia vida, amb diverses passions i desitjos, que és barregen. És a dir, ens intenta mostrar la vida en sí, amb cadascun dels diferents personatges per a arribar al punt final, on acaben totes les vides, en la mort.

Tot i que la majoria de les crítiques i de comentaris als Blocs parlen d’aquesta pel·lícula des d’un punt de vista feminista, a mi de fet, no m’ha inspirat això a primera vista. Està clar que és un tema que es tracta, tot i que jo diria que d’una manera especial. En alguns moments es tracta des d’un punt de vista simple i inclús criminalitzant l’home, portant-ho a l’extrem de tractar a la dona com a ésser superior. Em referisc per exemple a l’escena en que la filla d’Antonia decideix tindre un fill, vol quedar-se prenyada però no vol casar-se i està en tot el se dret -sobretot veient després que és lesbiana-, aleshores decideix utilitzar a un home per a quedar-se embarassada, detall que pense que se li deuría d’haver consultat, a ningú ens agrada que ens utilitzen com a objectes, ni a les dones ni als homes.

Des d’Antonia, una mare soltera que arriba al seu poble per a visitar a la seua mare moribunda a qui maltractava el seu marit; passant per la seua filla, una artista que decideix quedar-se embarassada d’un home guapíssim i intel·ligent, unió purament sexual que culminarà en una xiqueta superdotada que acabarà tenint una filla amb el seu millor amic de quan era menuda, descobrint així a la narradora de la història. Però a més de les diferents generacions de dones dins d’una mateixa família -ja curioses de per sí- també trobem en Antonia’s line altres persontages que donen sentit a tota aquesta trama com; l’home vidu que busca en Antonia un poc de calor per a ell i per als seus nombrosos fills; com dos discapacitats mentals del poble que sofreixen burles, vexacions i insults per part de les seues, acaben buscant refugi en Antonia que demostra tindre’ls respecte; un retor que deixa d’estar casat amb Déu per a ser un home lliure i sense compromís, disposat a trobar una dóna amb la que estimar-se i tindre descendència.

Nombrosos personatges fan d’aquesta, una història de somriures, de plors, d’impotència per les violacions i pel maltractament a la dona o als disminuïts psíquics, d’orgull pel coratge dels mateixos maltractats i de repugnància pels violadors, alegria per les noves vides, llàgrimes per la mort, un somriure picar per les relacions d’amor i sexe entre els diferents personatges,etc. Una història plena històries amb molts temes tractats de manera transversal en la vida diària d’un poble perdut.

Sílvia.

Amanèixer

No estic acostumada a veure pel·lícules mudes, però les poques que he vist m’han arribat ben en dins. I és que als joves d’avui en dia ens pot semblar una tonteria pensar en veure cinema mut, interessar-se per aquestes coses antigues i passades de moda. Açò dels gestos i les exageracions, si ara per ara tenim les paraules i el so per a comunicar-nos i podem gaudir de bons equips amb una sonoritat i un nivell de so excel·lent, per a que volem comunicar-se sense utilitzar la veu?

Però tot i així, crec que no s’ha d’oblidar la riquesa d’altres formes de comunicar o d’explicar històries, com poden ser els gestos, el propi cos, i totes les seues possibles formes, com les expressions més insospitades que estremiran a l’espectador i a l’espectadora. Des de fa molts anys que s’utilitzen aquestes tècniques d’expressió i és que no ens podem limitar a la paraula, em d’explotar les nostres possibilitats a fons i tractar de fixar-nos en els detalls més ínfims de la vida diària, les mirades que puguem rebre d’una persona que demana pel carrer o d’una persona que ens estima, la suavitat o la duresa d’una carícia, o fins i tot les expressions de cada una de les parts de qualsevol cara, dels llavis, dels pòmuls, les celles, etc.

Qui no sap el que li passa a la seua millor amiga només mirant-la als ulls? Qui no sap si sa mare està cansada o si ha tingut un mal dia? Qui no sap si la seua parella està nerviosa o estressada? Només veure’ls entrar per la porta de casa o en el bar en el que haveu quedat, de seguida se’ls nota com es troben. Perquè de vegades no cal cap paraula per a expressar l’estat d’ànim de les persones, o allò que ens vulguen dir.

Amaneixer és una història d’amor, contada amb totes aquestes ferramentes. Contada amb la mirada, amb l’exageració de les accions per poder entendre el fil de la narració sense necessitat de les paraules o amb les mínimes possibles, en forma de cartells. Tot un repte per a qualsevol narrador o narradora que no puga llegir en un paper allò que vol dir, o d’un actor o actriu a qui no se li escoltarà, encara que cride ben fort.

Històries d’amor i desamor, d’amants i banyes, de bogeries, romanços i ciutats meravelloses hi ha moltíssimes, però no cap que ens ho conte d’aquesta manera, tan senzilla i tan sincera al mateix temps.

Sílvia.

NO ÉS ACÍ de Rafa Gomar

A qui no li ha passat alguna vegada que de manera inesperada, per causes diverses i confoses, els teus plans s’han vist esquinçats i totalment substituïts per altres, completament diferents a allò que t’havies plantejat.

En aquest relat de Rafa Gomar, m’he vist reflexada moltíssimes voltes. La última, l’altre dia que vaig anar al teatre amb el meu company, tots dos ben il·lusionats. Jo tenia moltes ganes d’anar perquè ja feia molt de temps que no anava, però quan vam anar a la taquilla i vam demanar les entrades, ens vam quedar en dos pams de nas. Vam tindre que arreglar la vesprada d’un altra manera i acabarem amb tota la colla per Benimaclet, sopant a un falafel amb una cervesa i tot el bon gust del món., tot i haver patit després de la decepció de que no quedaren entrades, una d’aquestes rabietes en que t’amoïnes amb tothom, de les que acostumem a tindre les persones en aquestos casos.

Vesprades perfectes de cinema i roses s’han vist truncades nombroses vegades pel destí, en vesprades de bars i tapes o quedades amb amics de visita inesperada; com també matins de relax i lectura que han estat substituïts per passejos en bici o escapades a la muntanya. I front a aquestos canvis, normalment bruscos, ix del teu interior una mala llet rebossant, que pagaràs amb alguna persona del teu entorn que no tinga res a veure amb aquest canvi. Clar, de vegades no saps que fer i et surt el dubte d’on ho passaràs millor i comença la bogeria i la histèria, fins el punt de que se’t comença a unflar la vena del coll i comences a cridar a uns i altres.

Però també m’ha vingut a la memòria com s’enfadava la meua germana quan era més menuda, si no fèiem el que ella volia o si volíem anar a algun lloc que ella creiera que no li agradaria, però en el que no havia posat un peu en la seua curta vida. Muntava unes gresques impressionants, de crits i plors per tota la casa. Fins que es posava dins del cotxe tota cabrejada, arribàvem al lloc i de sobte, ja se li havia passat tot. S’ho passava d’allò més bé, però la qüestió era fer el numeret i protestar i protestar sense arguments, muntar-la ben grossa i cridar un poc la nostra atenció.

Normalment, després d’aquelles activitats inesperades i aquells llocs insospitats, es moria de ganes de tornar-hi i ens explicava una i altra vegada com de bé s’ho havia passat. Igual que jo o el protagonista d’aquesta història, que tot i haver-se estressat tantíssim pensat en què faria aquella vesprada o aquella nit, ens decidim per l’activitat sorpresa i a l’acabar ens deixava, un bon sabor de boca.