GRÈCIA REVOLUCIONÀRIA

Pot ser és la ràbia, el meu sentiment de joventut, la meua idiologia, la por, les ganes de lluita, les ànsies per crear alguna cosa nova i diferent el que em fa reafirmar-me en el que crec. La única certesa és que cada fotografia, cada noticia d’una nova manifestació, d’una nova ocupació d’algun mitjà de comunicació o d’algun edifici públic fa que al meu estómac es regire alguna cosa. I no és el dinar, és un sentiment, és enveja i al mateix temps odi i ràbia, ganes de combatre junt a totes aquestes persones, joves, immigrants, treballadors, jubilats, estudiants, etc. Aquest sistema en el que vivim.

Grècia ara per ara, és un exemple clar de revolta (http://grecia-libertaria.blogspot.com/2008_12_01_archive.html ) front a la crisi mundial, les vagues estudiantils europees, les vagues de treballadores, les manifestacions per la mort del jove de quinze anys assassinat, etc. Tot açò fa que em senta identificada amb aquesta gent, que agafe repulsió altra vegada més cap a tot allò que no em deixa créixer, tot allò que ens reprimeix. És la impotència de ser res front les seues porres, les bales de goma, els escuts i les armes de foc. Segons diuen els meus pares, que ens protegeixen dia a dia als carrers. Als mateixos carrers on aquest jove i on també Carlos Giuliani, van morir.

Les noticies de Grècia han portat mobilitzacions arreu de l’estat espanyol i d’Europa. Així el dilluns 15 ens manifestarem vora 200 joves a València, en l’Avinguda Blasco Ibañez, per recordar la mort d’Alexandros, com la d’altres morts a mans de les bales de l’estat. I allà estaven, puntuals, els nostres entranyables amics, amb les seues pistoles de boles. Més de 10 furgons policials ens van rodejar en un obrir i tancar d’ulls. Vam intentant tallar el trànsit fins que els antidisturbis ens van tancar el pas i vam tindre que amagar-se a la universitat. Una concentració pacífica que, com ha passat a Barcelona o a Madrid, podia haver acabat en una manifestació violenta, amb disturbis i detinguts. Però bé, el tema es va calmar -per sort o desgràcia- i ens vam poder amagar. Tot i així, van haver-hi alguns registres i algunes identificacions posteriors als fets. (http://www.lahaine.org/index.php?p=34917 )

Companys grecs que estan estudiant ací a València ens donen cada dia informació del que passa al seu país, de cada acte, de cada agressió policial o feixista, de cada moviment de fitxa i a nosaltres no ens queda més que mostrar almenys, solidaritat i recolzament.

LECTURES i VIANANT

Últimament a classe, als periòdics, als estudis més recents de literatura i educació, no es para de parlar de la lectura dels xiquets i joves d’avui en dia, de les seues capacitats, influències i del seu rendiment educatiu.

Es baralla la possibilitat de que en l’actualitat els xiquets tinguen més facilitat per a la lectura de narracions curtes que no a la de llibres llargs i de moltes pàgines. Degut, segons els experts, a la freqüent recepció per tot tipus de mitjans, d’ històries breus contades a traves de videoclips, dibuixos animats, vídeos d’Internet – del famós Youtube i altres servidors - d’anuncis publicitaris que no duren més de 30-45 segons, textos penjats en Internet de menys d’una pàgina de longitud, els Blocs, etc. Això, ha produït que els xiquets i xiquetes de les noves generacions s’acostumen a aquest tipus de lectures ràpides, que no necessiten massa concentració.

Bé, davant d’aquest fet i pel que fa al llibre de Vianant, no se si serà perquè sóc d’altra generació però, se’m fa molt més pesat llegir llibres de narracions curtes – com aquest dietari - que llibres llargs i de moltes pàgines. És cert que de vegades em costa posar-me a llegir, agafar el llibre i començar-lo potser és allò que més problemes em pot suposar però, una vegada t’emergeixes en el fil del llibre no pots parar de llegir. Per això, a mi un llibre m’ha d’enganxar – i això depèn dels gustos de cada persona, pense jo – i a mi els llibres de narració breu, no em fan enganxar-me a ningun fil. No hi ha cap història que haja de seguir, i tot i que em poden agradar diferents narracions – les quals vaig anotant en un paperet a part- el llibre en si no té el mateix sentit.

No és el primer llibre de narracions breus que llisc, Eduardo Galeano amb "El libro de los abrazos", va ser un dels primers i aquest autor, tot i que no m’agrade la lectura breu, m’encanta. No m’he llegit el seu llibre seguit i ni tan sols se si sencer, però de vegades el fulletge, i poc a poc vaig llegint totes les seues narracions, però no puc llegir més de 10 minuts perquè si no ja se’m fa pesat. De Rafa Gomar destacaria el seu vocabulari variat i cultivat, així com les referències incessants a autors molt rellevants en la literatura, des d’autors com Dostoievski fins a Salinger, o des de Kafka a Cortázar. Autors molt bons i reconeguts, cadascú amb un estil propi que queden destacats i descrits arreu de les diferents entrades del dietari. Per altra banda, m’ha cridat l’atenció les experiències personals o inventades que - com sempre acostume a fer - intentava relacionar-les amb les meues pròpies, per sentir-me identificada. Altres temes que tracta són la quotidianitat, la mort, la vida, l’amor i la família, o d’altres com el feminisme, la política i el seu país, la seua terra.

Aquesta va de metges..

A la tornada del meu viatge d’Anglaterra, asseguda en un d’aquestos seients d’avió d’alguna companyia Low cost, de la que no recorde el nom; si dona, una d’aquestes on el seient del costat i el de davant tenen escassos centímetres de separació entre la teua cara i el seu respatller, que quan hi han turbulències no et pares de pegar calbots contra el de davant. Degut, evidentment, a la política que porten aquestes companyies d’aprofitar al màxim l’espai que t’ofereix un avió, que si per elles fora, posarien com a seients, fins i tot el del bany.

Bé, doncs mentre intentava acomodar-me i estirar les cames després de més o menys, dues o tres hores de viatge, començarem a descendir i com sol passar en aquestos casos, va començar eixa famosa pressió als oïts, eixa pressió que et fa obrir la boca i que produeix uns incessants i molestos “pluf pluf”! Que no saps ben bé d’on ixen. Penses que se t’estàn explotant els oïts, que arribarà un moment en que faran... “PAAAM”! I el teu cap explotarà, esguitant a tots els allí presents. Et reconforta recordar les paraules de ta mare, quan anaves de viatge amb ella de menuda, quan et deien que et tranquil•litzares, que això, carinyet meu, no podia passar, que era impossible.

Però aquest cop el dolor era molt més intens, tan intens que els “pluf pluf”! No paraven ni quan vam aterrar. El dolor d’oïda no minvava, i vaig pensar que m’havia degut de passar alguna cosa més greu perquè m’havia fet molt més mal que de normal – tot i que no se quin serà el mal normal que t’ha de fer la pressió en els teus oïts - i la sordera va caracteritzar tota la setmana vinent.
Com que no recuperava la meua estimada audició en un dels oïts, i encara de vegades escoltava aquestos “pluf pluf”! Vaig decidir un diumenge al matí, anar al metge d’urgència. Em va fer una revisió, va mirar-me els oïts una i altra vegada, amb la llumeneta i l’aparell aquest que et posen fins al fons del caragol, i va dictaminar la seua sentència:

- Tens els timpans perforats. Se veuen restes de sang i t’hauràs de posar aquestes gotes. Si la cosa no millora haurem d’operar-te.

Podeu imaginar l’expressió facial que se’m va posar, quina va ser la meua sorpresa i la meua decepció, ma mare s’havia equivocat, allò si que era possible. El tema és que, tot i la sorpresa, la sentència em va semblar, si més no, estranya. Perforació implicava un forat, i gotes implicava un líquid dins del meu oït, i això implicava que el líquid passaria pel forat a eixa part interior i protegida pel timpà en la que no es deu colar res més que les ones i vibracions que rebem de l’exterior.

I així va ser que vaig tornar al metge dos dies després:

- Vostè no té res perforat, i si ho haguera tingut aquestes gotes li hagueren deixat sorda per a tota la vida. Només té mucositat acumulada en la part posterior de l’oïda, prenga aquest xarop i millorarà en un parell de dies.

Ara si, la cara no va ser de sorpresa, sinó de pomes agres.
I es d’ençà que vaig al metge, què ja no em puc fiar.