Des de xicoteta t’han ensenyat allò que està bé; t’han dit què és el que no has de fer. Com has de comportar-te, com has de vestir, què és el que has de dir, com has de pensar. T’han donat les instruccions, la recepta per a viure.
Ta mare, el teu germà, la televisió, la veïna, l’oncle Joan, la tia Mercedes, la iaia, la ràdio, la mestra, la teua cosina, el periòdic, el jefe, ton pare, el psicòleg...
Un dia et despertaràs presa de la tristesa, sense cap motiu aparent; i no esbrinaràs el perquè aquell malestar, aquella feblesa, aquella impotència. Fruit de tot allò que t’han estat negant, del no poder créixer, del no poder avançar.
I no comprendre que et passa, no saber el que sents. Estar perduda i no entendre.
El desconeixement que t’han consentit i la inconsciència provocada. El saber que no saps res. I Descobrir el teu engany: la impossibilitat de ser lliure. El no pensar.
A la fi t’alçaràs, i deixaràs aquest malson. Et caurà la vena dels ulls i et lliuraràs de les corretges que et subjecten, de les mans que t’ofeguen. Fugiràs dels ulls que et vigilen. I ho aconseguiràs.
A la fi, seràs lliure.
Estrambòtika, des de l’horta Closkera i Subversiva.
Caminava serena pels carrers de la València cèntrica, de carrers amples i avingudes repletes de tendes de moda allà on poder saciar l’esperit consumista que calmaria les seues ànsies compulsives. Aquelles ànsies que li feien despertar cada matí. Matins de ritual, en que un suc de llima pel cutis i els cereals de fibra per mantindre la línea, omplien aquella panxa. Aquella menuda i prima panxa.
A allò de les 12 arribaria Antònia, qui netejava totes les habitacions de la casa, posava la rentadora i feia el dinar. Hui pasta i carn omplirien la boca del seu home i dels seus fills. Ella amb una ensalada tindria prou. Cap gram de grassa devia entrar en aquell cos tan esvelt i ferm, s’ho tenia prohibit.
Crema hidratant, polvets a les galtes, llapis d’ulls i barra de llavis. Anava perfectament maquillada. Amb tota aquella pasta per damunt, ningú se n’adonaria dels seus 40 anys, ni de les seues potes de gall i molt menys d’aquells ulls de pansa arrugada. Amb el seu abric de pell, embotida en aquella talla 36, de pantalons apretats i brusa de seda. Amb aquell escot que deixava entreveure els seus pits ja caiguts.
Anava cap a la porta quan es va aturar davant de l’espill. Els seus ulls van travessar la seua brusa, el sostenidor, penetrant el més endins possible. Buida. Cap sentiment que li motivara a seguir endavant, cap sentiment positiu que li fera caminar, res més que missatges breus capficats dins seu, ressonant, repetint-li com ser feliç, com semblar contenta, com agradar i parèixer estar bé. Pastilles i maquillatge eren la panacea, quan per dins moria.
Com un esperit vagava per una València morta. Per aquella València de carrers bruts entre aquella gent que demana almoina. Avingudes plenes d’esperits que vagaven durant hores, entrant i eixint de botigues de roba on es recomanaven cremes i dietes insípides per mantenir-se joves, o per aquells centres de depilació i rajos ultraviolats que els tornaven bojos. Essers inerts que repetien, dia rere dia, la mateixa rutina mortífera que acabaria amb la seua essència més profunda.
Estrambòtika...
Aquell home de mans rugoses, de jaqueta de pana i de sabates de llaurador retirat, va cridar la meua atenció. Sovint entre els diversos personatges del metro, hem trobe amb iaios, persones majors d’uns setanta o huitanta anys que venen de València, en direcció a Rafelbunyol – és a dir, cap a l’horta Nord. Imagine que venen de passejar, de veure a algun familiar que viu a la capital i que ja no pot anar fins al poble, o simplement per voltejar per aquells barris que abans van ser joves, que fa anys visitaven de nit amb la seua parella, mentre es deien que s’estimaven i s’agafaven de la mà. Té una mirada de camp, una mirada d’horta, de cebes i encissams; que s’uneix amb l’accent d’un valencià exagerat, que –desgraciadament- els joves d’avui en dia l’hem anat perdent a causa de la castellanització i l’estandardització, fruit de la proximitat de la ciutat.
El metro és un encontre, una trobada de personatges d’allò més curiosos. Podem trobar dones majors que s’ajunten en grups de 4 o 5 per xafardejar de la gent qeu coneixen – i em recorden a la meua germana de 17 anys i a les seues amigues – o dones totes plenes d’or, acompanyades dels seues marits, fornits i ben vestits, demostrant així – o intentar fent de notar- la seua capacitat – o la seua desitjada capacitat – econòmica.
Supose què el que més em crida l’atenció són les persones grans, però adults i xiquets, formen part de tota una fauna bastant golosa. Famílies que els diumenges van a passejar amb els seus fills, als Vivers o a la zona de l’Albereda, per ensenyar-los la valència d’un diumenge de matí, de museus i parcs, i de teatres infantils en la Beneficència. Guiris a l’estiu, o estudiants Erasmus, amb tota la pinta d’estrangers amb les seues maletotes. Maletotes que envaeixen els diumenges cap a les 10 de la nit la parada de Xàtiva, on pugen tot un grup de joves, que es baixaran amuntegats i de manera corredissa entre Benimaclet i Facultats, barris emblemàtiques per les seues festes dels dijous i també, és clar, per ser lloc de residència de la majoria dels estudiants universitaris.
I és que al metro es creuen persones de tot tipus, des de menuts fins a grans, de barbuts i pelats, de progres i pijos. I davant de tot aquest espectacle, a mi em naix una tendència malaltissa – que em fa sospitar de la meua salut mental – que és la d’encasellar a cadascuna d’aquestes persones, inventar històries a través dels seus ulls i les seues mans, pel que em conta la seua roba. Ara mateixa em trobe acompanyada d’una jove de vint anys, de pantalons amples i botes de muntanya, amb pèl curt i samarreta de colors: una hippie de la muntanya, d’aquestes a les que els agrada l’escalada i els esports de risc combinats amb cantautors de guitarra i boina. Per altra banda, aquella dona que cansada del treball s’adorm recolzada al seu seient, esperant arribar a casa i seure’s tranquil·la davant la televisió, per descansar d’un dia tan dur. I de vegades em pregunte, quin personatge seré jo..
Sílvia.
