GRÈCIA REVOLUCIONÀRIA

Pot ser és la ràbia, el meu sentiment de joventut, la meua idiologia, la por, les ganes de lluita, les ànsies per crear alguna cosa nova i diferent el que em fa reafirmar-me en el que crec. La única certesa és que cada fotografia, cada noticia d’una nova manifestació, d’una nova ocupació d’algun mitjà de comunicació o d’algun edifici públic fa que al meu estómac es regire alguna cosa. I no és el dinar, és un sentiment, és enveja i al mateix temps odi i ràbia, ganes de combatre junt a totes aquestes persones, joves, immigrants, treballadors, jubilats, estudiants, etc. Aquest sistema en el que vivim.

Grècia ara per ara, és un exemple clar de revolta (http://grecia-libertaria.blogspot.com/2008_12_01_archive.html ) front a la crisi mundial, les vagues estudiantils europees, les vagues de treballadores, les manifestacions per la mort del jove de quinze anys assassinat, etc. Tot açò fa que em senta identificada amb aquesta gent, que agafe repulsió altra vegada més cap a tot allò que no em deixa créixer, tot allò que ens reprimeix. És la impotència de ser res front les seues porres, les bales de goma, els escuts i les armes de foc. Segons diuen els meus pares, que ens protegeixen dia a dia als carrers. Als mateixos carrers on aquest jove i on també Carlos Giuliani, van morir.

Les noticies de Grècia han portat mobilitzacions arreu de l’estat espanyol i d’Europa. Així el dilluns 15 ens manifestarem vora 200 joves a València, en l’Avinguda Blasco Ibañez, per recordar la mort d’Alexandros, com la d’altres morts a mans de les bales de l’estat. I allà estaven, puntuals, els nostres entranyables amics, amb les seues pistoles de boles. Més de 10 furgons policials ens van rodejar en un obrir i tancar d’ulls. Vam intentant tallar el trànsit fins que els antidisturbis ens van tancar el pas i vam tindre que amagar-se a la universitat. Una concentració pacífica que, com ha passat a Barcelona o a Madrid, podia haver acabat en una manifestació violenta, amb disturbis i detinguts. Però bé, el tema es va calmar -per sort o desgràcia- i ens vam poder amagar. Tot i així, van haver-hi alguns registres i algunes identificacions posteriors als fets. (http://www.lahaine.org/index.php?p=34917 )

Companys grecs que estan estudiant ací a València ens donen cada dia informació del que passa al seu país, de cada acte, de cada agressió policial o feixista, de cada moviment de fitxa i a nosaltres no ens queda més que mostrar almenys, solidaritat i recolzament.

LECTURES i VIANANT

Últimament a classe, als periòdics, als estudis més recents de literatura i educació, no es para de parlar de la lectura dels xiquets i joves d’avui en dia, de les seues capacitats, influències i del seu rendiment educatiu.

Es baralla la possibilitat de que en l’actualitat els xiquets tinguen més facilitat per a la lectura de narracions curtes que no a la de llibres llargs i de moltes pàgines. Degut, segons els experts, a la freqüent recepció per tot tipus de mitjans, d’ històries breus contades a traves de videoclips, dibuixos animats, vídeos d’Internet – del famós Youtube i altres servidors - d’anuncis publicitaris que no duren més de 30-45 segons, textos penjats en Internet de menys d’una pàgina de longitud, els Blocs, etc. Això, ha produït que els xiquets i xiquetes de les noves generacions s’acostumen a aquest tipus de lectures ràpides, que no necessiten massa concentració.

Bé, davant d’aquest fet i pel que fa al llibre de Vianant, no se si serà perquè sóc d’altra generació però, se’m fa molt més pesat llegir llibres de narracions curtes – com aquest dietari - que llibres llargs i de moltes pàgines. És cert que de vegades em costa posar-me a llegir, agafar el llibre i començar-lo potser és allò que més problemes em pot suposar però, una vegada t’emergeixes en el fil del llibre no pots parar de llegir. Per això, a mi un llibre m’ha d’enganxar – i això depèn dels gustos de cada persona, pense jo – i a mi els llibres de narració breu, no em fan enganxar-me a ningun fil. No hi ha cap història que haja de seguir, i tot i que em poden agradar diferents narracions – les quals vaig anotant en un paperet a part- el llibre en si no té el mateix sentit.

No és el primer llibre de narracions breus que llisc, Eduardo Galeano amb "El libro de los abrazos", va ser un dels primers i aquest autor, tot i que no m’agrade la lectura breu, m’encanta. No m’he llegit el seu llibre seguit i ni tan sols se si sencer, però de vegades el fulletge, i poc a poc vaig llegint totes les seues narracions, però no puc llegir més de 10 minuts perquè si no ja se’m fa pesat. De Rafa Gomar destacaria el seu vocabulari variat i cultivat, així com les referències incessants a autors molt rellevants en la literatura, des d’autors com Dostoievski fins a Salinger, o des de Kafka a Cortázar. Autors molt bons i reconeguts, cadascú amb un estil propi que queden destacats i descrits arreu de les diferents entrades del dietari. Per altra banda, m’ha cridat l’atenció les experiències personals o inventades que - com sempre acostume a fer - intentava relacionar-les amb les meues pròpies, per sentir-me identificada. Altres temes que tracta són la quotidianitat, la mort, la vida, l’amor i la família, o d’altres com el feminisme, la política i el seu país, la seua terra.

Aquesta va de metges..

A la tornada del meu viatge d’Anglaterra, asseguda en un d’aquestos seients d’avió d’alguna companyia Low cost, de la que no recorde el nom; si dona, una d’aquestes on el seient del costat i el de davant tenen escassos centímetres de separació entre la teua cara i el seu respatller, que quan hi han turbulències no et pares de pegar calbots contra el de davant. Degut, evidentment, a la política que porten aquestes companyies d’aprofitar al màxim l’espai que t’ofereix un avió, que si per elles fora, posarien com a seients, fins i tot el del bany.

Bé, doncs mentre intentava acomodar-me i estirar les cames després de més o menys, dues o tres hores de viatge, començarem a descendir i com sol passar en aquestos casos, va començar eixa famosa pressió als oïts, eixa pressió que et fa obrir la boca i que produeix uns incessants i molestos “pluf pluf”! Que no saps ben bé d’on ixen. Penses que se t’estàn explotant els oïts, que arribarà un moment en que faran... “PAAAM”! I el teu cap explotarà, esguitant a tots els allí presents. Et reconforta recordar les paraules de ta mare, quan anaves de viatge amb ella de menuda, quan et deien que et tranquil•litzares, que això, carinyet meu, no podia passar, que era impossible.

Però aquest cop el dolor era molt més intens, tan intens que els “pluf pluf”! No paraven ni quan vam aterrar. El dolor d’oïda no minvava, i vaig pensar que m’havia degut de passar alguna cosa més greu perquè m’havia fet molt més mal que de normal – tot i que no se quin serà el mal normal que t’ha de fer la pressió en els teus oïts - i la sordera va caracteritzar tota la setmana vinent.
Com que no recuperava la meua estimada audició en un dels oïts, i encara de vegades escoltava aquestos “pluf pluf”! Vaig decidir un diumenge al matí, anar al metge d’urgència. Em va fer una revisió, va mirar-me els oïts una i altra vegada, amb la llumeneta i l’aparell aquest que et posen fins al fons del caragol, i va dictaminar la seua sentència:

- Tens els timpans perforats. Se veuen restes de sang i t’hauràs de posar aquestes gotes. Si la cosa no millora haurem d’operar-te.

Podeu imaginar l’expressió facial que se’m va posar, quina va ser la meua sorpresa i la meua decepció, ma mare s’havia equivocat, allò si que era possible. El tema és que, tot i la sorpresa, la sentència em va semblar, si més no, estranya. Perforació implicava un forat, i gotes implicava un líquid dins del meu oït, i això implicava que el líquid passaria pel forat a eixa part interior i protegida pel timpà en la que no es deu colar res més que les ones i vibracions que rebem de l’exterior.

I així va ser que vaig tornar al metge dos dies després:

- Vostè no té res perforat, i si ho haguera tingut aquestes gotes li hagueren deixat sorda per a tota la vida. Només té mucositat acumulada en la part posterior de l’oïda, prenga aquest xarop i millorarà en un parell de dies.

Ara si, la cara no va ser de sorpresa, sinó de pomes agres.
I es d’ençà que vaig al metge, què ja no em puc fiar.

COM?! UNA CARABASSA?!!

Carme té 5 anys i des de menuda ha sigut molt menjadora. Sempre tenia alguna cosa a la boca. Acabava de dinar i ja t’estava demanant altre cop les postres. Però malgrat tot açò, siga per la família, pels seus pares, o pel que siga, la xiqueta sempre ha menjat d’una manera molt sana. Li han agradat el que més, la fruita i les verdures. I per això no és d’estranyar – tot i que en la societat d’avui en dia si que ho siga – que per voluntat pròpia haja portat a l’escola carabassa per esmorzar. Si, ho haveu llegit bé CARABASSA. Li agrada moltíssim, i com a qui li agrada la xocolata i les ensaïmades ella ha portat la seua carabassa al col•legi. Però el que no sabia la meua cosina, tan innocent ella, és que no voldria tornar a portar-la mai més.

Quan Carme ha tret la carabassa, amb tota l’alegria del món els seus companys d’aula, al veure una cosa ataronjada, tan estranya, que potser no havien vist mai, els ha semblat “ASQUERÓS”. Així de clar ho han dit i així ho han repetit fins la sacietat. No sabien que era, però allò no tenia ni trossets de xocolata, ni estava embassat amb una bossa amb dibuixos de Doraimón, ni tenia cap cromo ni cap pegatina que ho fera interessant, i a més tenia pinta de ser – senyores i senyors - una verdura! Déu meu! Els companys s’han revolucionant i la meua pobra cosina, a la que tant li agrada la carabassa ha tornat a casa amb cares llargues, dient que mai més de la vida volia tornar a portar carabassa a l’escola.

I on estem arribant? Demà igual es riuen de qui porta un entrepà de pernil amb formatge perquè no s’anuncia a televisió ni el venen als supermercats. A les pràctiques d’innovació vaig poder observar com els xiquets cada vegada porten menys entrepans i més prefabricat, com ja no esmorzen quasi peces de fruita, ni tampoc fruits secs, tan enèrgics com són. Així doncs l’alimentació és un aspecte important a tractar a les aules, en aquest cas la mestra deuria interferir i intentar ajudar a que Carme perga la vergonya de portar carabassa per esmorzar i als seus companys els deixe de semblar fastigosa.

“El Carrer de Les Camèlies”

Tenia curiositat per llegir a aquesta autora. No sabia ben bé si m’agradaria o no, i tot i que aquest llibre no va ser el més recomanat, tenia ganes de llegir-lo.

Ens narra la història de la vida d’una dona plena de desgràcies des de que va vindre al món. Un nadó abandonat a un carrer ple de camèlies – amb el que es dedueix la relació amb el títol del llibre- , un nom extret del vent i dels crits d’una nit freda; una gàbia per casa i tota una adolescència enclaustrada dins d’aquesta. Una jove feta una enamoradissa, que degut a aquesta debilitat pels homes, es veurà immersa en mil històries romàntiques i no tan romàntiques; d’amants, de sexe i de prostitució; d’amors i dones sotmeses.

Destacar com marca el fil de la narració, a més de la manera que té Rodoreda d’escriure. Tot el text el fa seguit, ple de diàlegs indirectes i els capítols són històries breus de entre 3 i 6 pàgines; a més d’un personatge principal al voltant del qual gira tot el llibre i del que no saps res ,i com a poc a poc ho vas descobrint tot. És genial com l’autora et fa clavar-te en l’espai i el temps de la narració, i et fa ser una espectadora dins de la mateixa història, on vas descobrint, poc a poc, cadascuna de les claus per arribar a la fi de la història. Té una manera curiosa de descriure els ambients, tota plena de simbolismes- com bé s’ha comentat a classe, i he pogut comprovar. A més a més, les flors les empra moltíssim durant tot el llibre, -i a la resta de les seues obres- també destacar la cura que té pels detalls.

A la protagonista li fan passar mil i una penes, una xiqueta que va creixent i es va convertint en dona. Amb ganes de prendre el vol, però al mateix temps les seues penúries van creixent. D’homes que l’estimaren però moriren entre reixes o malalts. Homes bojos per dominar-la, per tindre-la tancada, per tindre-la sotmesa i controlada. I de vegades fent-la arribar a situacions extremes, inhumanes, fins i tot acostant-se a la bogeria.

Pel que sembla a Mercè Rodoreda li agrada escriure sobre dones desgraciades, o que no han tingut massa sort en la vida. Així doncs, em preparé per començar aviat La Plaça del Diamant.

Sílvia.

24 càmeres instal•lades a l’IES Abastos

Dins del cotxe amb el meu pare, anant cap al centre de salut del Grau a una cita que tenia demanada des del Juliol – perquè las cosas de palacio van despacio- hem passat per davant del mercat d’Abastos. No sabia on estava -ja que la meua orientació és fa bastant que desitjar- i bé, mon pare m’ha fet recordar que ahí era on vaig anar a fer-me el carnet d’identitat la última vegada que el vaig perdre, i que era l’institut on vingueren a estudiar uns cosins meus la FP, o el que ara s’anomena Cicle Formatiu de Grau Superior.

Arrel de parlar d’Abastos, mon pare ha recordat una notícia que havia llegit avui al diari ( http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=2008110400_16_515259__VALENCIA-Proteccion-Datos-investigara-oficio-colocacion-camaras-Abastos ) , on s’explicava que davant la nova incorporació al centre de 24 càmeres de seguretat- o vigilància, com vostè preferisca- han començat una investigació per saber si havia sigut vulnerada la Llei Orgànica de Protecció de Dades, en relació amb la col•locació d’aquestes càmeres també dins dels banys de l’insitut.

Començàrem per llocs rutinaris, on anem tothom , i on quelcom troba legítim l’ús d’aquestes càmeres, com per exemple els llocs on anem a comprar. Grans centres comercials plens de càmeres, petites tendes de barri que davant la por a ser atracats han decidit col•locar una d’aquestes fantàstiques màquines en la seua botiga. Encantador, sobretot per a aquell comprador o compradora que entrarà en ella i es convencerà de que estarà protegit de tots els lladres i malfeiners que puguen entrar a aquella botigueta, a causa dels super-poders de la maquineta. Bé, però està clar, tenen tot el dret del món a col•locar un bitxo d’aquestos en els seus comerços, al cap i a la fi, la única cosa que volen és estar tranquils, evitar els problemes en el barri i amb el seu negoci, i fins i tot, salvaguardar i protegir al comprador.

Però això no és prou i aquestos utensilis han d’estar per tot arreu. Al carrer, per controlar que no hi hagen incidents, que no cremen a indigents en caixers o que no hi hagen baralles, amb la finalitat d’acabar amb la violència del carrer -ja que els policies no poden en tot, vaja. A més a més, no farts de trobar-te-les quan passeges, quan vas a fer la compra, també t’ho has de trobar al teu centre de treball o d’estudi, a l’institut. Per controlar, evidentment a estos joves delinqüents de entre 14 a 40 anys, que dedicaran aproximadament, entre 6 i 9 hores en aquest centre.

I és que sense voler hem arribat a 1984, hem sacrificat la nostra llibertat per la nostra seguretat – bé, caldria revisar si és segur que és per la nostra. Hem instal•lat al Gran Germà a les nostres avingudes, a les nostres cases, a les nostres botigues, als nostres instituts i fins i tot, als banys. Creuant la línea entre la seguretat i la vigilància; la intimitat, el control i la paranoia; la por i la protecció que ens estan donant – o aquella que ens volen fer creure que ens estan donant.

El metge, el pneumòleg, m’ha donat cita d’ací a 6 mesos. Cap a l’Abril.

Sílvia.

Cada dia...

De dilluns a divendres, mitja hora abans de començar les classes, agafe la bicicleta de l’entradeta de ma casa – menys els dies de pluja, com avui. Una bici gran, roja, amb una cistelleta negra al darrere, la que poc a poc, s’està pelant.

I com cada matí, em dispose a anar cap a l’escola, o bé, cap a allò que diuen que és la Facultat. Agafe sempre el mateix camí, de fet el més curt, per gaudir més estona d’una de les coses que més m’agraden fer, dormir. Baixar la bicicleta per l’ascensor, creuar la via del metro – uns dies per dalt, i altres per sota, per això de la monotonia -, i a l’alçada del barranc de Carraixet – si, eixe barranc de miracles, de dos o tres peixos, i dels versos d’Estellés - prenc el carril bici. Pedalejant, vaig recorrent la vora de l’horta. La frontera que separa l’Alboraia dels camps i el saó, de la dels semàfors i les orxateries – la suposada civilització.

Assaborint els olors del camp, de la ceba i la sal de la mar, arribe a la fi del carril bici. Allà on s’acaba el poble, on s’acaben els camps i comença la gran ciutat, el soroll de les preses, els semàfors de colors, el III Cinturó. És allà, a l’últim tram d’horta, on viu aquell home. Un home baixet, poca-cosa, que ix cap a allò de les 11 amb la mateixa roba, ampla, trencada i d’un color gris, que ja no se sap si era el propi de la samarreta o l’acumulat per la brutícia.

I així, apareix per aquella – en teoria- porta d’entrada, feta de palès i deixalles amuntonats al davant de la casa - bé si a això si li pot anomenar casa. De dues o 3 reixes, plenes d’enrredaderes, totes entrellaçades, verdes a l’hivern i florides a la primavera. I un munt, cada dia més alt, d’escombreries. Utensilis de tot tipus, de grans i menuts, vells i gastats i no tan gastats, cadires, matalassos, periòdics, fustes; tots col•locats cuidadosament, creant una estructura més o menys estable, on aquest home passa la seua vida.

I cada dia, amb la seua carreta, se li veu passejant per la carretera, pels carrers i carrerons de València. Sense que ningú sàpiga on viu, sense que ningú li parle. Sol, sempre sol, sense cap familiar ni amic que li faja una visita, alienat a la seua caseta, entrecreuant-se cada dia amb milers de persones diferents, però sempre sol. Una víctima de la societat individualista, de la vida de la ciutat, de les presa i la desconfiança, de la indiferència i la insolidaritat.

I és que no hi ha setmana que no m’angoixe si no el veig eixir almenys un dia amb la seua carreta, a passejar i recórrer València. Arreplegant i seleccionant acuradament les noves restes que cada dia arrossegarà, per seguir construint la seua casa.

Sílvia.

A propòsit de la manifestació del 22 d'Octubre ...

Crec que es porten convocant manifestacions des de que jo anava a la ESO, bé si no era per Bolonya era per a retirar el selectiu o per a demanar més inversió per a l’educació pública, o per a tot al mateix temps. La veritat és que he anat des de que tinc 15 anys a quasi totes aquestes manifestacions, sempre que he pogut he fet la vaga i he anat a les 12h a la facultat d’història, des d’on sempre comencen les manifestacions d’estudiants, per a aquelles que encara no ho saben.

I és per això que després de tots aquestos anys de “lluita estudiantil”, puc afirmar que no han servit per a res. Seguim igual, amb els mateixos instituts plens de barracons i amb una universitat cada cop més i més endeutada. I puc dir ben clar i ben fort que l’educació a l’estat espanyol i més concretament al País Valencià, està fatal. Les inversions per part de la conselleria són nul·les, les juntes de centre ( tant als instituts com a les universitats) no serveixen per a res, no ens tenen en compte. Els estudiants ja no tenen veu ( si l’han tingut alguna vegada), i la poca que podrien tindre, li la compren amb festes de dijous, passes VIP a les discoteques i finals de curs a països exòtics. La majoria d’aquestes manifestacions convocades ( i dic la majoria, perquè hi ha matisos segons els sindicats o grups d’estudiants), no tenen un treball darrere, només són cartells pegats per les universitats i instituts, que inciten a l’estudiant a no anar a classe. I així no anem a cap lloc, ni es podrà canviar mai res de res.

I torne a repetir que sóc la primera que he assistit a aquestes, pensant que calia fer presència, que si tota la gent que està cabrejada es manifestés les coses canviarien, he estat al Consell escolar, a la junta de centre de la universitat ( de la que encara forme part) per a intentar fer força i canviar les coses però, no. Que som quatre els que ens movem, i estem a moltes altres coses, perquè si, perquè sempre som els mateixos i ja tots ens coneixem.

Supose que cal canviar la tàctica, que cal despertar d’aquesta mena de somni en el que estem submergint-nos totes, i és que no tenim temps i cada dia les exigències acadèmiques són més grans i li hem de dedicar més temps als nostres estudis, i a la nostra formació. Però la lluita estudiantil, els debats als centres socials, les tertúlies o els temes d’actualitat també deurien de ser de la nostra preocupació, però resulta que aquestes no ixen al currículum, i aleshores no ens interessa.

Ara sembla que s’han anat creant algunes assemblees d’estudiants de les diferents facultats i centres, fora de sindicats interessats políticament, posicionant-se en contra de Bolonya. Però només són crítica, no veig que s’estiga produïnt cap acció forta que faja aturar les coses, ni el procés de Bolonya ni tota la resta que va malament. Supose que s’anirà veient. Alguns companys de Blasco Ibáñez m’han animat a participar, i crear alguna assemblea en magisteri però no se si és desencant, les mil una històries en les que estic, les poques ganes o què, però estic farta de que la gent només es queixe i que has de ser sempre tu la que faja i desfaja, la que organitze o no. El que jo voldria és que la gent se n’adonés realment del que passa al seu voltant i que això els fera rebotar-se i moure’s, que realment es qüestionaren tot allò que els envolta i s’organitzaren d’alguna manera o altra, perquè de moment el que deia, som les que som.

Sílvia.