COM?! UNA CARABASSA?!!

Carme té 5 anys i des de menuda ha sigut molt menjadora. Sempre tenia alguna cosa a la boca. Acabava de dinar i ja t’estava demanant altre cop les postres. Però malgrat tot açò, siga per la família, pels seus pares, o pel que siga, la xiqueta sempre ha menjat d’una manera molt sana. Li han agradat el que més, la fruita i les verdures. I per això no és d’estranyar – tot i que en la societat d’avui en dia si que ho siga – que per voluntat pròpia haja portat a l’escola carabassa per esmorzar. Si, ho haveu llegit bé CARABASSA. Li agrada moltíssim, i com a qui li agrada la xocolata i les ensaïmades ella ha portat la seua carabassa al col•legi. Però el que no sabia la meua cosina, tan innocent ella, és que no voldria tornar a portar-la mai més.

Quan Carme ha tret la carabassa, amb tota l’alegria del món els seus companys d’aula, al veure una cosa ataronjada, tan estranya, que potser no havien vist mai, els ha semblat “ASQUERÓS”. Així de clar ho han dit i així ho han repetit fins la sacietat. No sabien que era, però allò no tenia ni trossets de xocolata, ni estava embassat amb una bossa amb dibuixos de Doraimón, ni tenia cap cromo ni cap pegatina que ho fera interessant, i a més tenia pinta de ser – senyores i senyors - una verdura! Déu meu! Els companys s’han revolucionant i la meua pobra cosina, a la que tant li agrada la carabassa ha tornat a casa amb cares llargues, dient que mai més de la vida volia tornar a portar carabassa a l’escola.

I on estem arribant? Demà igual es riuen de qui porta un entrepà de pernil amb formatge perquè no s’anuncia a televisió ni el venen als supermercats. A les pràctiques d’innovació vaig poder observar com els xiquets cada vegada porten menys entrepans i més prefabricat, com ja no esmorzen quasi peces de fruita, ni tampoc fruits secs, tan enèrgics com són. Així doncs l’alimentació és un aspecte important a tractar a les aules, en aquest cas la mestra deuria interferir i intentar ajudar a que Carme perga la vergonya de portar carabassa per esmorzar i als seus companys els deixe de semblar fastigosa.

“El Carrer de Les Camèlies”

Tenia curiositat per llegir a aquesta autora. No sabia ben bé si m’agradaria o no, i tot i que aquest llibre no va ser el més recomanat, tenia ganes de llegir-lo.

Ens narra la història de la vida d’una dona plena de desgràcies des de que va vindre al món. Un nadó abandonat a un carrer ple de camèlies – amb el que es dedueix la relació amb el títol del llibre- , un nom extret del vent i dels crits d’una nit freda; una gàbia per casa i tota una adolescència enclaustrada dins d’aquesta. Una jove feta una enamoradissa, que degut a aquesta debilitat pels homes, es veurà immersa en mil històries romàntiques i no tan romàntiques; d’amants, de sexe i de prostitució; d’amors i dones sotmeses.

Destacar com marca el fil de la narració, a més de la manera que té Rodoreda d’escriure. Tot el text el fa seguit, ple de diàlegs indirectes i els capítols són històries breus de entre 3 i 6 pàgines; a més d’un personatge principal al voltant del qual gira tot el llibre i del que no saps res ,i com a poc a poc ho vas descobrint tot. És genial com l’autora et fa clavar-te en l’espai i el temps de la narració, i et fa ser una espectadora dins de la mateixa història, on vas descobrint, poc a poc, cadascuna de les claus per arribar a la fi de la història. Té una manera curiosa de descriure els ambients, tota plena de simbolismes- com bé s’ha comentat a classe, i he pogut comprovar. A més a més, les flors les empra moltíssim durant tot el llibre, -i a la resta de les seues obres- també destacar la cura que té pels detalls.

A la protagonista li fan passar mil i una penes, una xiqueta que va creixent i es va convertint en dona. Amb ganes de prendre el vol, però al mateix temps les seues penúries van creixent. D’homes que l’estimaren però moriren entre reixes o malalts. Homes bojos per dominar-la, per tindre-la tancada, per tindre-la sotmesa i controlada. I de vegades fent-la arribar a situacions extremes, inhumanes, fins i tot acostant-se a la bogeria.

Pel que sembla a Mercè Rodoreda li agrada escriure sobre dones desgraciades, o que no han tingut massa sort en la vida. Així doncs, em preparé per començar aviat La Plaça del Diamant.

Sílvia.

24 càmeres instal•lades a l’IES Abastos

Dins del cotxe amb el meu pare, anant cap al centre de salut del Grau a una cita que tenia demanada des del Juliol – perquè las cosas de palacio van despacio- hem passat per davant del mercat d’Abastos. No sabia on estava -ja que la meua orientació és fa bastant que desitjar- i bé, mon pare m’ha fet recordar que ahí era on vaig anar a fer-me el carnet d’identitat la última vegada que el vaig perdre, i que era l’institut on vingueren a estudiar uns cosins meus la FP, o el que ara s’anomena Cicle Formatiu de Grau Superior.

Arrel de parlar d’Abastos, mon pare ha recordat una notícia que havia llegit avui al diari ( http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=2008110400_16_515259__VALENCIA-Proteccion-Datos-investigara-oficio-colocacion-camaras-Abastos ) , on s’explicava que davant la nova incorporació al centre de 24 càmeres de seguretat- o vigilància, com vostè preferisca- han començat una investigació per saber si havia sigut vulnerada la Llei Orgànica de Protecció de Dades, en relació amb la col•locació d’aquestes càmeres també dins dels banys de l’insitut.

Començàrem per llocs rutinaris, on anem tothom , i on quelcom troba legítim l’ús d’aquestes càmeres, com per exemple els llocs on anem a comprar. Grans centres comercials plens de càmeres, petites tendes de barri que davant la por a ser atracats han decidit col•locar una d’aquestes fantàstiques màquines en la seua botiga. Encantador, sobretot per a aquell comprador o compradora que entrarà en ella i es convencerà de que estarà protegit de tots els lladres i malfeiners que puguen entrar a aquella botigueta, a causa dels super-poders de la maquineta. Bé, però està clar, tenen tot el dret del món a col•locar un bitxo d’aquestos en els seus comerços, al cap i a la fi, la única cosa que volen és estar tranquils, evitar els problemes en el barri i amb el seu negoci, i fins i tot, salvaguardar i protegir al comprador.

Però això no és prou i aquestos utensilis han d’estar per tot arreu. Al carrer, per controlar que no hi hagen incidents, que no cremen a indigents en caixers o que no hi hagen baralles, amb la finalitat d’acabar amb la violència del carrer -ja que els policies no poden en tot, vaja. A més a més, no farts de trobar-te-les quan passeges, quan vas a fer la compra, també t’ho has de trobar al teu centre de treball o d’estudi, a l’institut. Per controlar, evidentment a estos joves delinqüents de entre 14 a 40 anys, que dedicaran aproximadament, entre 6 i 9 hores en aquest centre.

I és que sense voler hem arribat a 1984, hem sacrificat la nostra llibertat per la nostra seguretat – bé, caldria revisar si és segur que és per la nostra. Hem instal•lat al Gran Germà a les nostres avingudes, a les nostres cases, a les nostres botigues, als nostres instituts i fins i tot, als banys. Creuant la línea entre la seguretat i la vigilància; la intimitat, el control i la paranoia; la por i la protecció que ens estan donant – o aquella que ens volen fer creure que ens estan donant.

El metge, el pneumòleg, m’ha donat cita d’ací a 6 mesos. Cap a l’Abril.

Sílvia.