Cada dia...

De dilluns a divendres, mitja hora abans de començar les classes, agafe la bicicleta de l’entradeta de ma casa – menys els dies de pluja, com avui. Una bici gran, roja, amb una cistelleta negra al darrere, la que poc a poc, s’està pelant.

I com cada matí, em dispose a anar cap a l’escola, o bé, cap a allò que diuen que és la Facultat. Agafe sempre el mateix camí, de fet el més curt, per gaudir més estona d’una de les coses que més m’agraden fer, dormir. Baixar la bicicleta per l’ascensor, creuar la via del metro – uns dies per dalt, i altres per sota, per això de la monotonia -, i a l’alçada del barranc de Carraixet – si, eixe barranc de miracles, de dos o tres peixos, i dels versos d’Estellés - prenc el carril bici. Pedalejant, vaig recorrent la vora de l’horta. La frontera que separa l’Alboraia dels camps i el saó, de la dels semàfors i les orxateries – la suposada civilització.

Assaborint els olors del camp, de la ceba i la sal de la mar, arribe a la fi del carril bici. Allà on s’acaba el poble, on s’acaben els camps i comença la gran ciutat, el soroll de les preses, els semàfors de colors, el III Cinturó. És allà, a l’últim tram d’horta, on viu aquell home. Un home baixet, poca-cosa, que ix cap a allò de les 11 amb la mateixa roba, ampla, trencada i d’un color gris, que ja no se sap si era el propi de la samarreta o l’acumulat per la brutícia.

I així, apareix per aquella – en teoria- porta d’entrada, feta de palès i deixalles amuntonats al davant de la casa - bé si a això si li pot anomenar casa. De dues o 3 reixes, plenes d’enrredaderes, totes entrellaçades, verdes a l’hivern i florides a la primavera. I un munt, cada dia més alt, d’escombreries. Utensilis de tot tipus, de grans i menuts, vells i gastats i no tan gastats, cadires, matalassos, periòdics, fustes; tots col•locats cuidadosament, creant una estructura més o menys estable, on aquest home passa la seua vida.

I cada dia, amb la seua carreta, se li veu passejant per la carretera, pels carrers i carrerons de València. Sense que ningú sàpiga on viu, sense que ningú li parle. Sol, sempre sol, sense cap familiar ni amic que li faja una visita, alienat a la seua caseta, entrecreuant-se cada dia amb milers de persones diferents, però sempre sol. Una víctima de la societat individualista, de la vida de la ciutat, de les presa i la desconfiança, de la indiferència i la insolidaritat.

I és que no hi ha setmana que no m’angoixe si no el veig eixir almenys un dia amb la seua carreta, a passejar i recórrer València. Arreplegant i seleccionant acuradament les noves restes que cada dia arrossegarà, per seguir construint la seua casa.

Sílvia.

A propòsit de la manifestació del 22 d'Octubre ...

Crec que es porten convocant manifestacions des de que jo anava a la ESO, bé si no era per Bolonya era per a retirar el selectiu o per a demanar més inversió per a l’educació pública, o per a tot al mateix temps. La veritat és que he anat des de que tinc 15 anys a quasi totes aquestes manifestacions, sempre que he pogut he fet la vaga i he anat a les 12h a la facultat d’història, des d’on sempre comencen les manifestacions d’estudiants, per a aquelles que encara no ho saben.

I és per això que després de tots aquestos anys de “lluita estudiantil”, puc afirmar que no han servit per a res. Seguim igual, amb els mateixos instituts plens de barracons i amb una universitat cada cop més i més endeutada. I puc dir ben clar i ben fort que l’educació a l’estat espanyol i més concretament al País Valencià, està fatal. Les inversions per part de la conselleria són nul·les, les juntes de centre ( tant als instituts com a les universitats) no serveixen per a res, no ens tenen en compte. Els estudiants ja no tenen veu ( si l’han tingut alguna vegada), i la poca que podrien tindre, li la compren amb festes de dijous, passes VIP a les discoteques i finals de curs a països exòtics. La majoria d’aquestes manifestacions convocades ( i dic la majoria, perquè hi ha matisos segons els sindicats o grups d’estudiants), no tenen un treball darrere, només són cartells pegats per les universitats i instituts, que inciten a l’estudiant a no anar a classe. I així no anem a cap lloc, ni es podrà canviar mai res de res.

I torne a repetir que sóc la primera que he assistit a aquestes, pensant que calia fer presència, que si tota la gent que està cabrejada es manifestés les coses canviarien, he estat al Consell escolar, a la junta de centre de la universitat ( de la que encara forme part) per a intentar fer força i canviar les coses però, no. Que som quatre els que ens movem, i estem a moltes altres coses, perquè si, perquè sempre som els mateixos i ja tots ens coneixem.

Supose que cal canviar la tàctica, que cal despertar d’aquesta mena de somni en el que estem submergint-nos totes, i és que no tenim temps i cada dia les exigències acadèmiques són més grans i li hem de dedicar més temps als nostres estudis, i a la nostra formació. Però la lluita estudiantil, els debats als centres socials, les tertúlies o els temes d’actualitat també deurien de ser de la nostra preocupació, però resulta que aquestes no ixen al currículum, i aleshores no ens interessa.

Ara sembla que s’han anat creant algunes assemblees d’estudiants de les diferents facultats i centres, fora de sindicats interessats políticament, posicionant-se en contra de Bolonya. Però només són crítica, no veig que s’estiga produïnt cap acció forta que faja aturar les coses, ni el procés de Bolonya ni tota la resta que va malament. Supose que s’anirà veient. Alguns companys de Blasco Ibáñez m’han animat a participar, i crear alguna assemblea en magisteri però no se si és desencant, les mil una històries en les que estic, les poques ganes o què, però estic farta de que la gent només es queixe i que has de ser sempre tu la que faja i desfaja, la que organitze o no. El que jo voldria és que la gent se n’adonés realment del que passa al seu voltant i que això els fera rebotar-se i moure’s, que realment es qüestionaren tot allò que els envolta i s’organitzaren d’alguna manera o altra, perquè de moment el que deia, som les que som.

Sílvia.