Des de xicoteta t’han ensenyat allò que està bé; t’han dit què és el que no has de fer. Com has de comportar-te, com has de vestir, què és el que has de dir, com has de pensar. T’han donat les instruccions, la recepta per a viure.
Ta mare, el teu germà, la televisió, la veïna, l’oncle Joan, la tia Mercedes, la iaia, la ràdio, la mestra, la teua cosina, el periòdic, el jefe, ton pare, el psicòleg...
Un dia et despertaràs presa de la tristesa, sense cap motiu aparent; i no esbrinaràs el perquè aquell malestar, aquella feblesa, aquella impotència. Fruit de tot allò que t’han estat negant, del no poder créixer, del no poder avançar.
I no comprendre que et passa, no saber el que sents. Estar perduda i no entendre.
El desconeixement que t’han consentit i la inconsciència provocada. El saber que no saps res. I Descobrir el teu engany: la impossibilitat de ser lliure. El no pensar.
A la fi t’alçaràs, i deixaràs aquest malson. Et caurà la vena dels ulls i et lliuraràs de les corretges que et subjecten, de les mans que t’ofeguen. Fugiràs dels ulls que et vigilen. I ho aconseguiràs.
A la fi, seràs lliure.
Estrambòtika, des de l’horta Closkera i Subversiva.
Caminava serena pels carrers de la València cèntrica, de carrers amples i avingudes repletes de tendes de moda allà on poder saciar l’esperit consumista que calmaria les seues ànsies compulsives. Aquelles ànsies que li feien despertar cada matí. Matins de ritual, en que un suc de llima pel cutis i els cereals de fibra per mantindre la línea, omplien aquella panxa. Aquella menuda i prima panxa.
A allò de les 12 arribaria Antònia, qui netejava totes les habitacions de la casa, posava la rentadora i feia el dinar. Hui pasta i carn omplirien la boca del seu home i dels seus fills. Ella amb una ensalada tindria prou. Cap gram de grassa devia entrar en aquell cos tan esvelt i ferm, s’ho tenia prohibit.
Crema hidratant, polvets a les galtes, llapis d’ulls i barra de llavis. Anava perfectament maquillada. Amb tota aquella pasta per damunt, ningú se n’adonaria dels seus 40 anys, ni de les seues potes de gall i molt menys d’aquells ulls de pansa arrugada. Amb el seu abric de pell, embotida en aquella talla 36, de pantalons apretats i brusa de seda. Amb aquell escot que deixava entreveure els seus pits ja caiguts.
Anava cap a la porta quan es va aturar davant de l’espill. Els seus ulls van travessar la seua brusa, el sostenidor, penetrant el més endins possible. Buida. Cap sentiment que li motivara a seguir endavant, cap sentiment positiu que li fera caminar, res més que missatges breus capficats dins seu, ressonant, repetint-li com ser feliç, com semblar contenta, com agradar i parèixer estar bé. Pastilles i maquillatge eren la panacea, quan per dins moria.
Com un esperit vagava per una València morta. Per aquella València de carrers bruts entre aquella gent que demana almoina. Avingudes plenes d’esperits que vagaven durant hores, entrant i eixint de botigues de roba on es recomanaven cremes i dietes insípides per mantenir-se joves, o per aquells centres de depilació i rajos ultraviolats que els tornaven bojos. Essers inerts que repetien, dia rere dia, la mateixa rutina mortífera que acabaria amb la seua essència més profunda.
Estrambòtika...
Aquell home de mans rugoses, de jaqueta de pana i de sabates de llaurador retirat, va cridar la meua atenció. Sovint entre els diversos personatges del metro, hem trobe amb iaios, persones majors d’uns setanta o huitanta anys que venen de València, en direcció a Rafelbunyol – és a dir, cap a l’horta Nord. Imagine que venen de passejar, de veure a algun familiar que viu a la capital i que ja no pot anar fins al poble, o simplement per voltejar per aquells barris que abans van ser joves, que fa anys visitaven de nit amb la seua parella, mentre es deien que s’estimaven i s’agafaven de la mà. Té una mirada de camp, una mirada d’horta, de cebes i encissams; que s’uneix amb l’accent d’un valencià exagerat, que –desgraciadament- els joves d’avui en dia l’hem anat perdent a causa de la castellanització i l’estandardització, fruit de la proximitat de la ciutat.
El metro és un encontre, una trobada de personatges d’allò més curiosos. Podem trobar dones majors que s’ajunten en grups de 4 o 5 per xafardejar de la gent qeu coneixen – i em recorden a la meua germana de 17 anys i a les seues amigues – o dones totes plenes d’or, acompanyades dels seues marits, fornits i ben vestits, demostrant així – o intentar fent de notar- la seua capacitat – o la seua desitjada capacitat – econòmica.
Supose què el que més em crida l’atenció són les persones grans, però adults i xiquets, formen part de tota una fauna bastant golosa. Famílies que els diumenges van a passejar amb els seus fills, als Vivers o a la zona de l’Albereda, per ensenyar-los la valència d’un diumenge de matí, de museus i parcs, i de teatres infantils en la Beneficència. Guiris a l’estiu, o estudiants Erasmus, amb tota la pinta d’estrangers amb les seues maletotes. Maletotes que envaeixen els diumenges cap a les 10 de la nit la parada de Xàtiva, on pugen tot un grup de joves, que es baixaran amuntegats i de manera corredissa entre Benimaclet i Facultats, barris emblemàtiques per les seues festes dels dijous i també, és clar, per ser lloc de residència de la majoria dels estudiants universitaris.
I és que al metro es creuen persones de tot tipus, des de menuts fins a grans, de barbuts i pelats, de progres i pijos. I davant de tot aquest espectacle, a mi em naix una tendència malaltissa – que em fa sospitar de la meua salut mental – que és la d’encasellar a cadascuna d’aquestes persones, inventar històries a través dels seus ulls i les seues mans, pel que em conta la seua roba. Ara mateixa em trobe acompanyada d’una jove de vint anys, de pantalons amples i botes de muntanya, amb pèl curt i samarreta de colors: una hippie de la muntanya, d’aquestes a les que els agrada l’escalada i els esports de risc combinats amb cantautors de guitarra i boina. Per altra banda, aquella dona que cansada del treball s’adorm recolzada al seu seient, esperant arribar a casa i seure’s tranquil·la davant la televisió, per descansar d’un dia tan dur. I de vegades em pregunte, quin personatge seré jo..
Sílvia.
No m’agraden les històries de l’Oest, no m’agraden els Westerns. Sóc de les que els diumenges després de dinar s’assentava al costat de la seua iaia i es dormia, o es posava a llegir un llibre, o jugava a les nines mentre ella veia la pel·lícula de canal 9. També és cert que aquesta pel·lícula la vaig poder suportar, no és tan antiga com les que veia la meua iaia i tot i ser una història de l’Oest, amb vaquers i prostitutes, cavalls i bars, no m’ha resultat tant avorrida, ja que no és la típica.
Se’ns narra la història de William Munny, un assassí sense pietat, algú que podia arribar a ser la persona més cruel del món, sense tindre pudors de matar tant a xiquets, com a dones o en general a persones innocents. Així coneix a la que després serà la seua dona i per ella deixa tota aquesta vida de borratxo, assassí i vàndal. Gràcies a l’estima d’una persona, a l’amor vertader, ell aconsegueix refer la seua vida, tindre una casa, una família, fills, camps, etc. Però el seu destí es veu truncat per la mala sort i el fa altra vegada un desgraciat. Es troba amb moltes dificultats per a poder tirar endavant amb els seus fills, la seua dona ha mort fa un temps ençà i no sap com mantindre al que li queda de família. Així doncs, entre la confusió i les ganes de refer la seua vida es veu cap ficat altra vegada a una matança, a una persecució de dos vaquers maleïts que han fet mal a una prostituta d’un poble, fent-li talls per la cara i el cos.
A partir de que decideix anar en busca d’aquestos malfeiners, se’ns mostra com l’home nou que és, intenta deixar veure que ja no és la mateixa persona d’abans, que ha canviat i es penedeix de tot allò que va fer al passat. A causa de la mort de la seua dona encara està molt dolgut i front a l’home violent i sense pietat d’abans se’ns mostra com un home dèbil, com una persona de bon cor que no val per a la feina de vaquer -no sap ni muntar a cavall- i que no sap defensar-se de gent com Little Bill. Però necessita els diners per començar de nou i arrel de la mort del seu soci, es transforma de nou en aquell assassí sense miraments, en aquell boig alcohòlic que tant odia, però que per a venjar al seu amic haurà de tornar a ser. Així doncs acaba aquest film, amb una batalla de u contra tots, on aniquila a tots aquells que van tindre alguna cosa a veure amb la mort del seu amic. I amb els diners d’aquesta aventura, William Munny, començarà una vida nova amb els seus fills.
El que més em crida l’atenció és com el director juga amb la doble personalitat de William Munny, és a dir, una persona que ha sigut tan malvada, tan maleïdament cruel amb els demés de sobte és un granger no molt ric, que no tasta l’alcohol, que li porta flors a la seua difunta dona i que vol donar-los una vida digna als seus fills. En el transcurs de la història te’l mostra de la mateixa manera, no el veus capaç d’haver fet tot allò que diuen que va fer ni el pots comparar amb malvats com Little Biil o Bob l’Anglès. Però en venjança de l’assassinat del seu soci, per la gent d’aquell poble fa ressorgir l’odi i així a aquell home odiós reflectit als ulls de Munny. Acaba retornant per una nit aquell capaç de matar a qui se li pose en el seu camí, creant la por i atemorint a la gent allà per on li vingui de gust passar. Una història de dues cares, que juga amb els sentiments del protagonista i les seues reaccions front a l’amor, a l’odi i a la venjança.
Sílvia.
