Ceguera..

Des de xicoteta t’han ensenyat allò que està bé; t’han dit què és el que no has de fer. Com has de comportar-te, com has de vestir, què és el que has de dir, com has de pensar. T’han donat les instruccions, la recepta per a viure.

Ta mare, el teu germà, la televisió, la veïna, l’oncle Joan, la tia Mercedes, la iaia, la ràdio, la mestra, la teua cosina, el periòdic, el jefe, ton pare, el psicòleg...

Un dia et despertaràs presa de la tristesa, sense cap motiu aparent; i no esbrinaràs el perquè aquell malestar, aquella feblesa, aquella impotència. Fruit de tot allò que t’han estat negant, del no poder créixer, del no poder avançar.

I no comprendre que et passa, no saber el que sents. Estar perduda i no entendre.

El desconeixement que t’han consentit i la inconsciència provocada. El saber que no saps res. I Descobrir el teu engany: la impossibilitat de ser lliure. El no pensar.

A la fi t’alçaràs, i deixaràs aquest malson. Et caurà la vena dels ulls i et lliuraràs de les corretges que et subjecten, de les mans que t’ofeguen. Fugiràs dels ulls que et vigilen. I ho aconseguiràs.

A la fi, seràs lliure.

Estrambòtika, des de l’horta Closkera i Subversiva.