Carme té 5 anys i des de menuda ha sigut molt menjadora. Sempre tenia alguna cosa a la boca. Acabava de dinar i ja t’estava demanant altre cop les postres. Però malgrat tot açò, siga per la família, pels seus pares, o pel que siga, la xiqueta sempre ha menjat d’una manera molt sana. Li han agradat el que més, la fruita i les verdures. I per això no és d’estranyar – tot i que en la societat d’avui en dia si que ho siga – que per voluntat pròpia haja portat a l’escola carabassa per esmorzar. Si, ho haveu llegit bé CARABASSA. Li agrada moltíssim, i com a qui li agrada la xocolata i les ensaïmades ella ha portat la seua carabassa al col•legi. Però el que no sabia la meua cosina, tan innocent ella, és que no voldria tornar a portar-la mai més.
Quan Carme ha tret la carabassa, amb tota l’alegria del món els seus companys d’aula, al veure una cosa ataronjada, tan estranya, que potser no havien vist mai, els ha semblat “ASQUERÓS”. Així de clar ho han dit i així ho han repetit fins la sacietat. No sabien que era, però allò no tenia ni trossets de xocolata, ni estava embassat amb una bossa amb dibuixos de Doraimón, ni tenia cap cromo ni cap pegatina que ho fera interessant, i a més tenia pinta de ser – senyores i senyors - una verdura! Déu meu! Els companys s’han revolucionant i la meua pobra cosina, a la que tant li agrada la carabassa ha tornat a casa amb cares llargues, dient que mai més de la vida volia tornar a portar carabassa a l’escola.
I on estem arribant? Demà igual es riuen de qui porta un entrepà de pernil amb formatge perquè no s’anuncia a televisió ni el venen als supermercats. A les pràctiques d’innovació vaig poder observar com els xiquets cada vegada porten menys entrepans i més prefabricat, com ja no esmorzen quasi peces de fruita, ni tampoc fruits secs, tan enèrgics com són. Així doncs l’alimentació és un aspecte important a tractar a les aules, en aquest cas la mestra deuria interferir i intentar ajudar a que Carme perga la vergonya de portar carabassa per esmorzar i als seus companys els deixe de semblar fastigosa.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Jo l´any passat també vaig veure casos pareguts a aquest. Un xiquet, em va comentar la mestra, portava des de fa 2 anys tots els dies per esmorzar una napolitana de xocolata. La mestra havia parlat amb els pares al principi, però al veure que no treia res en clar ho deixà.
Pot ser la televisió eduque més als nens que els propis pares, o pot ser que passe més temps amb ells i per tant li facen més cas i els pares per no fer la contra la obeixen,no?
És una feina que abanda d'ensenyar matemàtiques i llengua hem de realitzar en les aules, ensenyar a menjar sà, tant als xiquets/es com als pares/mares.
Al col·legi que fiu les pràctiques es tractava molt aquest aspecte. De fet,es feia un projecte anual: els xiquets havien de dur fruita els divendres i es treballaven els distints tipus d'aliments.
La publicitat i les modes tenen molt a vore en aquestos temes i pense que educar per saber mirar encara està a les nostres mans.
Eva sóc Aïda. Disculpa pel comentari d'abans. No sé per què m'ha ixit com si l'hagueres escrit tu...
Publica un comentari a l'entrada