Aquesta va de metges..

A la tornada del meu viatge d’Anglaterra, asseguda en un d’aquestos seients d’avió d’alguna companyia Low cost, de la que no recorde el nom; si dona, una d’aquestes on el seient del costat i el de davant tenen escassos centímetres de separació entre la teua cara i el seu respatller, que quan hi han turbulències no et pares de pegar calbots contra el de davant. Degut, evidentment, a la política que porten aquestes companyies d’aprofitar al màxim l’espai que t’ofereix un avió, que si per elles fora, posarien com a seients, fins i tot el del bany.

Bé, doncs mentre intentava acomodar-me i estirar les cames després de més o menys, dues o tres hores de viatge, començarem a descendir i com sol passar en aquestos casos, va començar eixa famosa pressió als oïts, eixa pressió que et fa obrir la boca i que produeix uns incessants i molestos “pluf pluf”! Que no saps ben bé d’on ixen. Penses que se t’estàn explotant els oïts, que arribarà un moment en que faran... “PAAAM”! I el teu cap explotarà, esguitant a tots els allí presents. Et reconforta recordar les paraules de ta mare, quan anaves de viatge amb ella de menuda, quan et deien que et tranquil•litzares, que això, carinyet meu, no podia passar, que era impossible.

Però aquest cop el dolor era molt més intens, tan intens que els “pluf pluf”! No paraven ni quan vam aterrar. El dolor d’oïda no minvava, i vaig pensar que m’havia degut de passar alguna cosa més greu perquè m’havia fet molt més mal que de normal – tot i que no se quin serà el mal normal que t’ha de fer la pressió en els teus oïts - i la sordera va caracteritzar tota la setmana vinent.
Com que no recuperava la meua estimada audició en un dels oïts, i encara de vegades escoltava aquestos “pluf pluf”! Vaig decidir un diumenge al matí, anar al metge d’urgència. Em va fer una revisió, va mirar-me els oïts una i altra vegada, amb la llumeneta i l’aparell aquest que et posen fins al fons del caragol, i va dictaminar la seua sentència:

- Tens els timpans perforats. Se veuen restes de sang i t’hauràs de posar aquestes gotes. Si la cosa no millora haurem d’operar-te.

Podeu imaginar l’expressió facial que se’m va posar, quina va ser la meua sorpresa i la meua decepció, ma mare s’havia equivocat, allò si que era possible. El tema és que, tot i la sorpresa, la sentència em va semblar, si més no, estranya. Perforació implicava un forat, i gotes implicava un líquid dins del meu oït, i això implicava que el líquid passaria pel forat a eixa part interior i protegida pel timpà en la que no es deu colar res més que les ones i vibracions que rebem de l’exterior.

I així va ser que vaig tornar al metge dos dies després:

- Vostè no té res perforat, i si ho haguera tingut aquestes gotes li hagueren deixat sorda per a tota la vida. Només té mucositat acumulada en la part posterior de l’oïda, prenga aquest xarop i millorarà en un parell de dies.

Ara si, la cara no va ser de sorpresa, sinó de pomes agres.
I es d’ençà que vaig al metge, què ja no em puc fiar.